Els materials de fosa de poliuretà consisteixen principalment en tres components bàsics: poliol, isocianat i additius. L'elecció de diferents matèries primeres determina directament el rendiment del producte final.
El poliol és un factor clau que determina la flexibilitat i elasticitat del material, i generalment es divideix en poliols de polièter i poliols de polièster. Els sistemes de polièter tenen una bona resistència a la hidròlisi, mentre que els sistemes de polièster tenen una major resistència mecànica i resistència a l'abrasió.
Els isocianats comuns inclouen MDI (4,4'-difenilmetà diisocianat) i TDI (toluen diisocianat). Els sistemes MDI són més estables i segurs, adequats per a productes de fosa industrial, mentre que el TDI s'utilitza principalment en materials d'escuma flexible.
Els additius inclouen catalitzadors, extensors de cadena, agents de reticulació, antiespumantes i colorants. Els catalitzadors controlen la velocitat de reacció, els extensors de cadena (com ara MOCA) determinen la duresa i la resistència, i s'utilitzen antiespumantes per reduir els defectes de les bombolles.
En el disseny de la formulació, cal equilibrar la duresa, l'elasticitat, la resistència a l'abrasió i el rendiment del processament segons l'ús previst del producte. Per exemple, els corrons d'alta-abrasió solen utilitzar una fórmula d'alta-duresa, mentre que els coixinets d'amortiment requereixen una duresa més baixa i una major resistència.
